¿Queremos sindicalistas como tú?

Era el 1979 cuando acababa de enterrar a mi Padre que un compañero suyo me trajo en una caja de cartón un dinero que entre todos sus compañeros habian recogido para ayudarnos. Hay que decir que aquel dinero me ayudó muchisimo, ademas, que un grupo de Personas que habian trabajado con mi Padre me ayudasen era un gesto enorme, grandioso. A menudo me pregunto ¿Quien metió dinero en aquella caja de cartón? ¿algún hijo suyo es ahora compañero mio? etc.
Pasa el tiempo, un año, y entro a trabajar en esa misma empresa como aprendiz, un año después de mi entrada la empresa presenta un expediente que afectaba a muchisimas Personas, compañeros que irian a la calle. La respuesta fué evidente y no podia ser otra que una huelga indefinida.

Los oficiales, compañeros y miembros del comité me decia que no debia preocuparme ya que, como aprendiz, a mi no me afectaba ese expediente pero, es evidente que les debia algo, algo que pudiera compensar el contenido de aquella caja de cartón y la misma caja en si, ya que ella tenia un singular significado.

Me puse al lado de mis compañeros, cuando me podia haber quedado en casa tranquilamente y no tener las represalias que tuve despues durante los tres meses que duró la huelga. Haciendo guardia en la puerta de la fábrica y en almacenes perdidos donde habia tambien material con el objetivo de impedir que la empresa pudiera entregarlos. Intentado hacer una marcha a pie desde la localidad donde vivo hasta Barcelona, hablando en institutos donde los chavales nos hacian un hueco en sus clases para oirnos, oirme a mi cuando les decia que lo que les pasaban a mis compañeros les podia pasar a sus Padres, que nos tenian que apoyar… Una experiencia muy dura, sobre todo teniendo en cuenta que al ser una marcha ilegal, la Policia Nacional nos la impedia.

Recuerdo colores: colores de aquella policia vestida de marrón, de sus porras de color negro y de los morados en mi cuerpo producto de los golpes de esas porras.

En aquellos momentos no dudé en afiliarme a CC.OO. ya que era quien llevaba el peso de la carga y la iniciativa, era quien con argumentos explicaba a la gente el porqué de aquella huelga tan larga. Se hicieron manifestaciones que, aún hoy dia, son de las mas multitudinarias que se conocen en la ciudad. Recuerdo aquel compañero de origen Valenciano que hacia unas paellas increibles, aquel otro compañero que le faltaban cuatro dedos de su mano derecha debido a un accidente laboral, las mujeres de los compañeros haciendo presión…. muchos buenos y malos recuerdos, pero con un objetivo claro: salvar familias!

Ahora os preguntareis ¿que queda de todo aquello? Pues queda las palabras de mi delelgado sindical diciendome: “Aquí no queremos a gente como tu.”

Es justo ahora cuando me viene a la memoria que la extrema derecha hizo acto de presencia con amenazas e insultandonos. (¿como es que esto no lo he puesto mas arriba?)

A pesar de que haber recibido disculpas de parte del sindicato, todavia no ha dimitido ni ha sido cesado, así pues, tenemos un principio y un final que anula todo lo que hay en medio.

En los proximos posts daré mas detalles.

Volem sindicalistes com tu?

Allà per l’any 1979 i acabat d’enterrar al meu Pare, un company seu de la feina em va portar dins una capsa de cartró uns diners que, entre tots els seus companys, havien recollit per ajudar-nos, cal dir que la situació no va ser en cap moment fàcil, i aquells diners em van ajudar molt, el fet que un grup de Persones que havien treballat amb el meu Pare m’ajudessin va ser  un gest enorme, grandiós. Sovint em pregunto, qui va ficar diners allà dins la capsa de cartró?  noms? situació familiar? cap fill es ara company meu? etc

Al cap d’un cert temps vaig entrar a treballar a la mateixa empresa com aprenent, un any després l’empresa va presentar un expedient que afectava a moltíssimes Persones, companys, que anirien al carrer.  Evidentment la resposta no podia ser una altra que fer una vaga indefinida.

Segons m’explicaven els oficials, companys i membres del comitè, jo com aprenent no m’havia de preocupar ja que no m’afectava, però es evident que els hi devia alguna cosa, alguna cosa que pogués compensar el contingut i aquella capsa de cartró que em va portar el que ja era el meu company.

Em vaig posar al costats dels meus companys des del primer dia, el primer dels tres mesos que va durar la vaga, fent guàrdia a la porta de la fabrica per que no s’emportessin en material, fent guàrdia a magatzems perduts on hi havia també material. Intentant fent una marxa des del lloc on visc fins a Barcelona, parlant en instituts amb nanos que ens feien un lloc a les seves classes per escoltar-nos i escoltar-me a mi quan els hi deia que el que li passava als meus companys els hi podia passar als seus pares també, que ens havien de donar suport… molt dur. Més tenint en compte que, al ser una marxa no legal, la Policia Nacional ens impedia fer la marxa.

Recordo els colors: colors d’aquella policia que anava vestida de marró, de les seves porres que eren negres i dels blaus dels seus cops de porra que tenia al cos que, eren de color morat.

En aquell moment em vaig afiliar a CC.OO. ja que era qui portava la iniciativa i qui millor respostes tenia als dubtes que generava una vaga tant llarga al munt de gent que es preguntava que passava. Es varen fer manifestacions a la ciutat, que encara avui dia són de les mes important que es recorden en tota la seva historia. Recordo les dones dels companys fent pinya. Recordo aquell company d’origen valencià que feia unes paelles increïbles… molts records: bons i dolents amb un objectiu clar: salvar les famílies!

I ara es quan us preguntareu, què en queda de tot allò? Doncs queda que un delegat sindicat, un nexe d’unió entre el sindicat i el treballador que em diu:  ”Aqui no queremos gente como tu.”

Ara es quan també recordo als grups d’extrema dreta que ens deien de tot i ens amenaçàvem, no sé com no l’havia posat més amunt .

Tot i haver rebut disculpes per part del sindicat ell, encara no ha dimitit, així doncs tenim un principi i un final que anul·la tot el que hi ha al mig.

En els propers posts aniré donant més detalls.

NOTA afegida 16 d’Abril de 2013: aquesta entrada va exclusivament dirigida al delegat sindical de CC.OO. qualsevol que s’hi senti reflectit I QUE NO SIGUI ELL, els seus motius tindrà. No cal dir que he rebut disculpes per part de la Direcció del Sindicat a Barcelona, però cap paraula ni de la Federació del Metall de Bages ni de cap membre de  la propia central sindical, delegats i membres de comitè. 

Deixar de ser imbècils

Molts de vosaltres ja coneixereu aquella famosa frase de Joan Sales que deia:

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

Ara podem comprobar com arreu ens tracten com a imbècils i, no tant sols des de fora de Catalunya, dins de Casa molts gent, amb poques arrels catalanes, que ni tant sols parlen el català i molt menys poden ser independentistes ens tracten, als que volem la llibertat nacional de la nostra terra, com si ho fossim.

Et penses que sóc imbècil per acceptar que un partit progressista ens negi el dret a decidir, a votar?

Et penses que sóc imbècil quan un president de “gobierno” em diu que la majoria de catalans volen seguir sent espanyols? I vols que encara sigui mes imbècil quan em dius que t’agraden els Catalans “porque hacen cosas”?

Et penses que sóc imbècil quan la majoria de Parlament votà en contra dels toros i des d’una minoria fa servir l’estat per imposar-nos una cosa que odiem?

Et penses que sóc imbècil perque pago mes impostos i encara em diuen que som uns egoistes insolidaris.

Et penses que sóc imbècil que permeto que es facin autovies i AVEs que no porten enlloc mentre tota Europa clama i demana el corredor del Mediterrani?

Et penses que sóc imbècil i que ara t’acceptare un estat federal per continuar amb el cafè per a tothom versió 2.1?

Em deixo molt, pero molt, ja, segur que en aquest moment et penses que sóc imbècil.

T’imagines que em trobo per casualitat a internet un lloc on hauria de pertanyer de ple dret i que per motius xenòfobs se m’ha ocultat, et penses que seré tant imbècil que et demanaré permis per ser-hi?

Vaja que tu et penses que sóc imbècil per ser català i per estimar la terra on vaig nèixer i on vaig crèixer. Et penses que sóc imbècil perque vull un estat catala lliure d’aquesta fabrica de creacio d’aturats que es Espanya, fabrica que al llarg de la historia ha quebrat un munt de vegades.

Doncs es tracta de deixar de ser imbècils. Gracies on siguis Sales per les teves paraules i saviesa i gracies a Mònica Terribes que durant la Diada de l’11 de Setembre de 2012 les diguè a l’acte institucional del parc de la Ciutadella

La memòria no perdona mai

Estem en una pais on la paraula dimissió sembla una quimera i una frase escrita en idioma klingon amb arrels vulcanianes que ningú sap traduir ni saber que significa

Quan un la caga ha d’assumir la seves responsabilitats, així de clar. el contrari és aferrar-se a la cadira com sigui perquè o be s’esta molt be cobrar sense treballar gaire o be al no tenir ni idea de res no tenen ni idea de que es assumir responsabilitats.

Fa dies que repeteixo allò de “un es esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis” qui sap moure’s amb finalitats altruistes i sense buscar la recompensa fàcil del “que ho facin uns altres” sap que quan es te un carrec, qualsevol, i que es public, que t’han elegit una majoria, et deus a aquesta majoria encara que no t’agradi. Son els teus com ungla i carn. Pensa que sense aquesta majoria no hauries arribat aqui i els has de servir posant-te de genolls si cal.

Aquest pais es diferent. La caguen, diuen que es mentida, despres que no els hi consta, i a la llarga es pensen que ja ha quedat oblidat i a seguir vivint del conte. S’obliden però que hi ha una cosa màgica que es diu memòria, i que aquesta no perdona mai. Perdona la Persona, però la memòria no perdona mai, tard o d’hora et passarà factura.

Aquest post va dirigit a qualsevol càrrec, sigui polític o no. Corrupte o no. Les ferides es tanquen però queden les cicatrius

i… no voldriem que fossin catalans?

Hola. Vull avisar que ja que es completament impossible acontentar a tothom la millor forma de discrepar és amb el diàleg amb la màxima aquella que diu ” un es esclau de les seves paraules i senyor i amo dels seus silencis“. Bé, som-hi.

Era molt petit quan sentia parlar, sobretot quan la familia era entaulada del “volem bisbes catalans”.  Ara però em pregunto: per que no demanem sindicats catalans? per que a Catalunya els sindicats majoritaris son d’indole estatal? Sense anar més lluny a Euskadi el sindicat majoritari es LAB seguit d’ELA mentre que a casa nostra CCOO i UGT es reparteixen el pastis sindical.

Catalunya esta en un proces de llibertat de la nostra terra del domini i espoli estatal espanyol i un sindicat amb arrels socialistes ( ja veieu com estan en aquests moments els del PSC) i l’altra amb arrels de ICV ( no cal dir res més ) suposa un fre al procés sobiranista. La prova es que als centres de treball pràcticament no es parla del proces d’independència o del dret a decidir. Ens emmirallen en les paraules del Senyor Gay de Montella amb Fomento, o de les coses del Sr Piqué ( aquell que digué que fer arribar el TAV a l’aeroport del Prat seria un greuge comparatiu ja que a Madrid no hi arriba a Barajas) però no veiem que sense una base sindical solida el procés pot anar-se’n a millor vida. Recordeu la vaga política en plena campanya electoral al Novembre? Recordeu que durant la Manifestació de l’11S van anar però per criticar les retallades? com si no tinguessin temps de fer manifestacions contra les retallades.

Penso que una oportunitat com aquesta dubto molt que mai mes la veiem nosaltres. Hi ha molta feina a fer als centres de treball i no seran els sindicats CCOO ni UGT qui la faci quan ni tant sols parlen en Català a les assemblees quan molts  en saben parlar-ho. Els fills dels immigrants dels 40 entre els que estic jo dels 50, i 60 ja, com a mínim l’entenen.

Mentre el Secretari General Sr Gallego pensi que “una reforma de la constitució pot SOLUCIONAR, si solucionar el problema de Catalunya amb Espanya” molts pensem que ja n’hi ha prou de pactes que portin a nous estatuts, federacions confederacions o com li vulguin dir. Prou café per a tothom i prou ja d’espoli. Cal reconeixer que al X congrès de CCOO hi va haver una resolució pel dret a decidir ( pag 5 ) ( el que deia a dalt, rollo ICV, ara si, ara no, sense mullar-se) que jo penso que es insuficient però que respecto les divereses opinions de la resta d’afiliats. I evidentment parlo de CC.OO. ja que hi estic afiliat a ell.

Així doncs deixeu-me que des d’aquest humil blog demani “volem sindicats catalans amb arrels nacionals catalana”

Els privilegis d’ Iniciativa per Catalunya Verds

Fa uns dies em trobà amb aquesta piulada mentre navegava per la meva TimeLine a Twitter

Al cap d’uns minuts els hi vaig demanar amb aquesta altra piulada

Val a dir, que en aquests moments encara espero una resposta a la seva piulada, una resposta que m’expliqui quins són aquests privilegis que provoquen que el seu partit faci boicot a la visita del Sant Pare a Barcelona.

Tal com estem en plena crisi econòmica, i amb Barcelona governada, des de la recuperació de la democràcia pel PSC, es a dir, per les esquerres, amb una imatge que cada dia que passa empitjora deguda als robatoris constants que pateixen els turistes, amb actes vandàlics de tota mena, amb la inseguretat que manifesten els comerciants després de l’assassinat de la panadera, robatoris de joieries i un llarguíssim etcètera, sumant a més a més que qui controla la seguretat, es a dir, la conselleria d’interior esta regida, portada, pel Honorable Conseller Joan Saura, militant de Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa, doncs bé tal com està el panorama i amb la excusa dels “privilegis” aquesta formació es manifesta en contra de la visita, una visita que no pot portar res, absolutament res dolent per Barcelona.

Barcelona necessita projectar una imatge de ciutat moderna, oberta, multicultural, etc. la visita del Sant Pare és una ocasió de tornar a posar a les pantalles de milions de Persones les meravelles que té. Clar que: si jo tingués una Conselleria d’Interior i tingués els problemes que descric mes amunt, potser tindria por de fer-me càrrec de la seguretat de Sa Santedat i faria el possible per que no vingués, per si de cas…. Oi amics ICVEUIA que m’equivoco?

Aquesta formació política es destaca per la defensa de les diferents creences que hi ha al mon però, quan és l’Església Catòlica es posen malaltissos, és a dir tenen una CatolicoFòbia.

Si no saben fer un reply a twitter, explicant clarament els privilegis és per una senzilla raó, no ho tenen tant clar. Tot és política, s’acosten eleccions i cal guanyar vots en el mon anticatolic, format per ateus, o per persones que tenen altres religions i que els hi va molt bé aquest discurs.

Com a Persona que de ben petit va ser educat en ambient Cristià i del qual no he renunciat, em sento molt molest amb aquesta actitud d’ICV. Només us demano que respecteu als milions de Catòlics que hi han al mon, i avui especialment als Catalans. No es pot consagrar una obra com la Sagrada Família cada dia, ni cada Segle. Teniu la sort que està a Barcelona, aprofiteu-lo i deixeu la campanya electoral per després o millor per quan comenci, que no falta gaire. Hem de fer pinya per portar endavant aquest país, TOTS. I deixeu-me dir que no només té privilegis l’Església Catòlica. D’acord?